el drama de l'edat perduda

entro a Tower Records i em topo davant dels nassos amb un "estand" que celebra el dese aniversari dels Kinki Kids (que no vol dir que siguin "garrulos". Kinki es el nom de l'àrea que compren les prefectures de Shiga, Kyoto, Osaka, Hyogo, Nara i Wakayama). Doncs aquests nens monos, reis de l'anomenat J-pop, que han posat banda sonora al vídeo club de la cantonada, a les botigues de roba, als convinis, a les gasolineres i a tot arreu! et reben amb les seves carones dolces i posats mig efeminats des del plafó de promoció. Deu anys de musica. Un recopilatori que ho celebra. Una edició de luxe del recopilatori. Disc 1: Kinki Kids, Disc 2: Kinki Kinds, Disc 3 Kinki Kids...

Travesso la botiga deixant enrere mostradors on es poden escoltar discos i mes discos. Uns quants mostradors mes enllà en trobo un que em crida l'atenció. Es el disc numero 7. A la coberta: un mirall aparcat, clavat en mig del que sembla un desert. Un cel blau. Un títol: "Drama" i el nom del grup: Lostage. L'escolto i no puc desenganxar-me'n. Surto de la botiga amb el disc a la butxaca pensant en algun dels drames viscuts i en com els sento de llunyans. Surto de la botiga pensant que mes enllà dels trenta un hauria de perdre el compte dels anys acumulats i declarar-se en lostage.


D'ara en endavant donar a conèixer la teva edat ja no du cap avantatge. Ara que no hi ha discoteca a on t'hi deixin entrar, el mes que pots assolir amb aquesta absurda declaració es una postal d'aniversari amb números ben grossos, un "vols dir que aquesta roba fa per tu?" o una proposta d'amniocentesi.
M'encanta Lostage!! A veure si espavilo i aprenc a muntar pel·liculetes amb so i us faig un videoclip casolà, que a youtube nomes n'he trobat un i, la veritat, res a veure amb el que escolto a casa des de fa vora d'una setmana. Salut!