que en Japón llueve pasta!

Billetes volando desde un puente? Billetes en sobres escondidos en baños públicos? 10 millones de yenes en el buzón de una viejilla?! Perdón, tengo que retractarme de esto ultimo que mi señora madre esta apunto de cumplir 61 y esta hecha una cría! (Quien no se lo crea -lo del dinero, no lo de mi madre- que lea esto)


Que fuerte! Por aquí todavía no ha habido suerte... aunque no pierdo la esperanza de ir al baño un día con la vejiga a punto de explotar y salir de el con 60.000 leuritos a punto de reventar el bolsillo!
Aunque luego, que dilema! porque la peña aquí no se embolsa el botín, sino que lo llevan a la comisaría de policía mas cercana:

- "Hola buenas, sumimasen, que mire uste, que es que me he encontrao una pasta y venia a devolvérsela a su dueño, quien deliberadamente la ha abandonado... (rascándose el mentón) Un momentito, que acabo de recordar que tengo las papas en el fuego, vuelvo en un plis!"

Y es que, luego vaya "problemón" para la poli, no? porque a ver a quien le devuelven la guita...

traducció impossible o la col valenta

Estàvem l'altre dia mirant de trobar la traducció adient pel mot saikaihatsu arribant a la conclusió de que el que mes s'hi apropava era quelcom com "re-desenvolupament" que sona prou estrany, oi? perquè pressuposa que el desenvolupament que suposadament es continu s'atura en un moment donat per tornar a engegar mes endavant. Un desenvolupament a trossos?
El nostre era un d'aquests carrers petits que una d'aquestes saikaihatsu decideix convertir en carrer gran. Es van tirant a terra poc a poc petits edificis, poc a poc van recuperant pedaços que un dia conformaran aquest nou carrer gran. Aquests trocets de encara-no-carrer es van asfaltant en una mena de "ojo que no hay marcha atras".
L'atre dia tornant a casa em vaig fixar en una dona bastant gran arrupida al davant d'una col amb la qual devia comentar la jugada, una col valenta que creix en els pocs metres quadrats que encara no li han asfaltat a la mestressa, que la rega l'acarona i probablement se'n plany del fet que els dies d'hortet amb al seva amiga verda estant comptats. Al balco de casa, les quatre plantasses que preguen per la pluja tot maleint la falta de rec em recorden la visió de la col.
La calor es insofrible. Heu provat de posar-vos al sol amb una gorra de bany? de la mateixa manera que la suor empeny per sortir provocant a la llarga bombolles en el plàstic i condensacions fastigoses sobre el vostre cap. De la mateixa manera que patiríeu ha de patir la terra sota aquest pur asfalt que cobreix inexorablement cada pam de la ciutat. Socors! On son els arbres? On son els cabells formosos d'aquesta terra? Se l'estan carregant. Que li passaria a un gatet en una bossa de plàstic al sol quan a la ombra estem a 40 graus? A casa nostra diem que "a l'estiu tota cuca viu"... por em fa el pensar en la mena de cuca que pot sobreviure en aquestes condicions. En aquesta calor d'asfalt.

el drama de l'edat perduda

entro a Tower Records i em topo davant dels nassos amb un "estand" que celebra el dese aniversari dels Kinki Kids (que no vol dir que siguin "garrulos". Kinki es el nom de l'àrea que compren les prefectures de Shiga, Kyoto, Osaka, Hyogo, Nara i Wakayama). Doncs aquests nens monos, reis de l'anomenat J-pop, que han posat banda sonora al vídeo club de la cantonada, a les botigues de roba, als convinis, a les gasolineres i a tot arreu! et reben amb les seves carones dolces i posats mig efeminats des del plafó de promoció. Deu anys de musica. Un recopilatori que ho celebra. Una edició de luxe del recopilatori. Disc 1: Kinki Kids, Disc 2: Kinki Kinds, Disc 3 Kinki Kids...

Travesso la botiga deixant enrere mostradors on es poden escoltar discos i mes discos. Uns quants mostradors mes enllà en trobo un que em crida l'atenció. Es el disc numero 7. A la coberta: un mirall aparcat, clavat en mig del que sembla un desert. Un cel blau. Un títol: "Drama" i el nom del grup: Lostage. L'escolto i no puc desenganxar-me'n. Surto de la botiga amb el disc a la butxaca pensant en algun dels drames viscuts i en com els sento de llunyans. Surto de la botiga pensant que mes enllà dels trenta un hauria de perdre el compte dels anys acumulats i declarar-se en lostage.


D'ara en endavant donar a conèixer la teva edat ja no du cap avantatge. Ara que no hi ha discoteca a on t'hi deixin entrar, el mes que pots assolir amb aquesta absurda declaració es una postal d'aniversari amb números ben grossos, un "vols dir que aquesta roba fa per tu?" o una proposta d'amniocentesi.
M'encanta Lostage!! A veure si espavilo i aprenc a muntar pel·liculetes amb so i us faig un videoclip casolà, que a youtube nomes n'he trobat un i, la veritat, res a veure amb el que escolto a casa des de fa vora d'una setmana. Salut!

maneres a taula

(o la insuportable inexistència del tovalló)
Ja sabeu allò de "allá adonde fueres, haz lo que vieres". Doncs a la taula, com que em costa... No ho se. No es fàcil desaprendre en un moment el que un ha mirat de polir tota una vida. Resulta que allò de "nena, no xarrupis la sopa" aquí, ja no val. Aquí, s'ha de xarrupar i el contrari no agrada. Allò de "nen, mocat" tampoc! Malament! un no es moca en public quina marranada abocar els gèrmens cap a l'exterior! Si tens mocs, xucla'ls cap amunt. Si la necessitat de mocar-te es imperiosa sempre et queda el recurs d'amagar-te al vàter i fer-ho allà darrera la porta, en la intimitat de l'urinari, en solitud. A on per cert, entrant ja en terreny escatològic, també s'ha d'evitar fer qualsevol sorollet que pugui desvetllar les activitats que allà s'hi duen a terme. Aquí les nenes no es tiren pets, ni es permeten el luxe de deixar anar un rajolí alliberador. S'han d'amagar aquests sorolls indesitjables sota el bell so de la cadena del vàter o (mes ecològic) premer un botonet que deixa anar un so d'aigua que corre. (Ratlladura: Fins i tot venen unes pastilles que fan que les teves deposicions de nena mona desprenguin una olor floral!)

Però del que jo volia parlar era de les maneres a taula. Resumint. Fins ara hem vist, que s'ha de xarrupar, que el soroll de mocs es acceptat. Seguirem doncs amb com un s'ha d'eixugar els morrets en acabar. Abans de dinar t'has de rentar cara i mans amb una tovalloleta humida que et proporciona el local. Ara, la salsa que et raja per la comissura de la boca te la pots ben eixugar amb la màniga perquè allò que a casa nostra anomenem tovallons es aquí un be escàs. Per ultim, però no per això menys important: l'us dels coberts, cosa que il·lustren molt be el duo humorístic Rahmens en el següent vídeo. Jaja... molt bò per cert.

cuixes japoneses sobre un terra que tremola

Us heu preguntat alguna vegada per que tenen unes cuixes tan ben formades?
Mireu de desfilar durant hores amb les cames semi flexionades i el terme "agulletes" adquirirà una nova dimensió. Avui provaré de pujar una pel·liculeta a youtube. M'haureu de perdonar el fet que es un pel accidentada al principi. Havia de caminar cap enrere, suportar empentes i mirar d'enfocar tot alhora. Si teniu paciència veureu que cap al final s'estabilitza una mica la imatge. Quedeu-vos amb les veus, els moviments, amb els barrets i per descomptat amb la manera de ballar. Hi he viscut uns quants anys en aquesta terra i n'he vistes unes quantes desfilades però aquesta es sens dubte la mes fresca de totes... i com totes les coses bones: per casualitat.



També podria justificar-me dient que les imatges les vaig gravar el dia del fort terratrèmol de la setmana passada... pero seria mentida. A sota, una altra curiositat dins el mateix festival on un pot escollir entre un "ramune" soda japonesa, uns "wadaiko" timbals japonesos, comprar-se unes "geta" (xancles de fusta... japoneses) o un "yukata" (no lluny de ser un pijama... japonès, es clar!) o... la muntanya russa japonesa: Un simulador de terratrèmols! Grau 6 a l'escala de Richter. Ojo al parche.